Rost
Per primer cop escric amb una veu poètica que s’expressa de forma
diferent de l’habitual, fruit de la meva gran passió pel muntanyisme. El caminant creu que, en les excursions que fa en solitari, en una de les moltes fagedes del nostre país, un dia se li va aparèixer una noia celta amb els cabells color de tardor. Aquest és un imaginari poètic que va néixer quan, de petit, em perdia per les fagedes del Cabrerès o Collsacabra, un nen que va viure, i que potser encara viu, en dos
mons paral·lels. Després, recupero la veu de sempre: La concepció del món, de l’home i de l’existència humana, escrivint una poesia de pensament, una poesia que té com a objectiu central propiciar l’acte de pensar.
Entre les roques àrides dels cingles,
ells, els pins, entestats a créixer on sigui,
perforen escletxes amb les arrels
cercant indicis de supervivència.
Per uns instants, pocs i molt curts, consola
somiar que, malgrat la mesquinesa
i la maldat d’una humanitat mísera,
hi ha persones que s’hi juguen la vida
-igual que els pins al llindar de la timba-
reptant el buit de l’abisme insondable
per preservar un mínim de dignitat,
optimisme efímer, que subsisteix
fins i tot en les pitjors circumstàncies
i que ens ajuda a sentir que la vida
pot valer la pena de ser viscuda.