Druda
«Dins la fosca perdo els sentits. Els túnels,/ a poc a poc, acreixen la distància/ i em separen de tu que tant t’estimo./ I quanta solitud, quanta tristesa…/ Tot i no veure’t mai, palpo el teu odi./ No ens trobaríem ni que anéssim junts./ No. No m’escoltes. Per què no m’oblides?»
Quan la relació afectiva amb altri ha estat possible, quan fins i tot s’ha pogut realitzar, però ha estat abandonada en benefici d’un amor exclusiu de si mateix, es pot generar una angoixa: la de la solitud i el buit afectiu. La recerca d’un substitut afectiu vàlid condueix sovint el narcisista a donar-se interiorment a un doble fictici, situació de tensió i conflicte interiors que viu el personatge i el seu doble que va fer desaparèixer en el passat i que ara torna.